“Es el nuevo mundo del riesgo asociado a la ciencia y la tecnología actual: cuanto más conocemos los riesgos, mejor apreciamos la extensión de nuestra ignorancia; cuanto más hacemos por controlarlos, mayores son los riesgos generados en otra parte del sistema.”
López J.A,. i Luján J.L.34
“El primer paso consiste en medir lo que se puede medir fácilmente. Eso es correcto. El segundo paso estriba en ignorar lo que no puede medirse, o darle un valor cuantitativo arbitrario. Eso es artificial y engañoso. El tercer paso consiste en suponer que lo que no se puede medir fácilmente en realidad no importa mucho. Eso es ceguera. El cuarto paso estriba en decir que lo que no puede medirse fácilmente no existe. Eso es el suicidio.”
Yankelovitch D.
Pel que fa a la seguretat dels transgènics, un aspecte en constant controvèrsia, caldria avaluar la ciència que els ha generat. Una de les crítiques a la biotecnologia sorgeix no per la naturalesa de la tecnologia en sí mateixa, sinó perquè aquesta ha estat desenvolupada a partir de coneixements basats en la Ciència Normal. Els experiments realitzats als laboratoris no garanteixen quins seran els efectes de l’OMG quan sigui alliberat al medi ambient, ja que les complexes interaccions entre els genomes dels nous organismes i l’ecosistema receptor, impossibles d’avaluar dins un laboratori en condicions controlades, poden donar lloc a efectes imprevistos.
La tecnologia que genera els OMG es basa en un model científic obsolet, el “d’un gen-una proteïna”. Segons aquesta teoria, coneguda com el dogma central de la genètica, cada gen codifica una única proteïna. S’ha demostrat que aquest model no és cert: per exemple, els científics que van participar en el projecte Genoma humà havien estimat que al cos humà hi havia 100.000 o més proteïnes, per tant van predir que hi devien haver uns 100.000 gens, però quan es va determinar el nombre de gens l’any 2000, es va calcular que la quantitat era propera als 30.000 gens. Un altre exemple que rebat el dogma central el va proporcionar l’estudi d’un gen de la mosca de la fruita, segons el qual, un sol gen, posseïdor del rècord fins ara, pot generar fins a 38.016 proteïnes diferents35. Per tant, seguir treballant amb un
model que ja s’ha demostrat erroni, juntament amb el fet que l’ADN és inestable i pot mutar, incrementa la incertesa i implica que es poden generar quantitats d’efectes no desitjats, com s’explicarà més endavant.
La propaganda de les companyies biotecnològiques assegura que no hi ha motius per a preocupar-se, doncs la biotecnologia dels aliments va començar fa uns 14.000 anys, quan els humans van començar a practicar l’agricultura i ramaderia mitjançant la biotecnologia tradicional. Argumenten que avui ja no existeixen aliments naturals, perquè tots han estat modificats36. Però les veus contràries argumenten que la tecnologia de l’ADN recombinant
34 López ,J.A., i Luján, J.L., (2000), p.13-25. 35 Smith, J.M., (2003), p. 52.
difereix de les biotecnologies tradicionals per quatre raons fonamentals37:
• les tècniques genètiques anteriors depenien del coneixement empíric comú, mentre que les noves tecnologies responen a les noves formes de coneixement, les quals sovint depenen d’interessos econòmics i empresarials deixant de banda els interessos epistemològics dels científics.
• les cultures camperoles tradicionals només creuaven varietats de la mateixa espècie o d’espècies estretament emparentades. Amb la biotecnologia actual s’ha traspassat la barrera natural entre espècies, sent possible barrejar el material genètic d’animals, plantes, bactèries i virus.
• en introduir gens estranys dins un altre organisme, la tecnologia de l’ADN recombinant pot tenir efectes imprevisibles en la fisiologia i bioquímica, que poden resultar nocius. • la transferència de gens entre espècies es fa mitjançant vectors, que presenten grans
riscos, com analitzarem més endavant.
La indústria biotecnològica assegura que les proves de camp i els estudis d’avaluació de riscos realitzats fins ara no han demostrat cap efecte nociu inesperat. Però existeixen àmplies crítiques als estudis realitzats, relatives a la quantitat dels mateixos, al seu plantejament i a l’origen del finançament. Segons un informe publicat al desembre de 2000, realitzat pel Fòrum Consultiu de Biotecnologia d’EUA-UE, “Existeix una manca de dades i evidències científiques considerables, sovint presentades més com a interpretacions personals disfressades de declaracions validades científicament” 38. Cal dir que els riscos de
contaminació genètica, els d’increment de contaminació química, els efectes en cadena dels ecosistemes i la possible pèrdua de biodiversitat gairebé no es tenen en compte a l’hora d’aprovar cultius i aliments transgènics, per no parlar dels danys socioeconòmics39. Es
tendeix a considerar com més importants els possibles riscos per a la salut humana, però cabria preguntar-se si són valorats adequadament40.
D’altra banda, la majoria d’estudis provenen de la pròpia indústria biotecnològica. Els elevats costos que suposa realitzar investigacions, així com la repressió i censura (com el cas del Dr. Pusztai41) fan que siguin pocs els científics independents que disposin dels mitjans necessaris
per a realitzar-los, o fins i tot, que s’atreveixen a fer-los. En base a això, la relació que les companyies estableixen amb la investigació desenvolupada en les Universitats esdevé un important element de preocupació: “fins i tot les universitats s’estan convertint en servents de l’agronegoci, ja que la influència de la indústria en la direcció de les universitats està incrementant”42. Segons aquest punt de vista, també es denúncia una apropiació per part de
les grans companyies i MNC del coneixement sorgit de la investigació finançada amb fons públics i desenvolupada en els grans laboratoris públics. Si és la ciutadania la que
37 Riechmann, J., (2000), p. 56-57; Brac de la Perrière, R.A. i Seuret, F., (2001), p. 20. 38 Veure http://europa.eu.int. Traducció pròpia.
39 Riechmann, J., (2000), p. 66
40 Smith, J.M., (2003), p. 34-40, i Pusztai, A., (2001). 41 Smith, J.M., (2003), capítol 1.
subvenciona la investigació científica i la que es veu després directament afectada per l’aplicació del coneixement, a ella li hauria de correspondre decidir en última instància sobre la direcció que adopta la recerca científica i les seves aplicacions.
L’enginyeria genètica aplicada a l’agricultura, basada en un model obsolet i reduccionista, i amb proves de seguretat insuficients i dubtoses, resulta una ciència lligada a una gran incertesa, la qual cosa deriva en una sèrie de possibles riscos i impactes que es comentaran en el següent apartat. Aquests riscos associats