The Web technology stack

La posició estratègica d’Alemanya occidental va provocar que la penetració americana a la vida política, militar, econòmica i cultural de la RFA fos la més accentuada dels països occidentals. Les tres potències occidentals aliades van decidir establir un òrgan central de govern i convocar un Consell Parlamentari constituït per membres de tots tres Estats federals. Aquesta decisió, sorgida del Consell Parlamentari, va donar lloc a la Llei Bàsica (Grundgesetz), aprovada a l’Assemblea de Bonn el 23 de maig del 1949, va passar a ser anys després la Constitució de la nova Alemanya unificada després del 1990.

El 14 d’agost de 1949 es van fer les primeres eleccions pel Bundestag a la República Federal, a les que en va sortir vencedor el membre de la CDU Konrad Adenauer, que es va convertir en el primer canceller de la República Federal Alemanya. La jove República aviat va integrar-se a la comunitat de països democràtics occidentals. L’any 1951 va esdevenir un dels Estats fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, i uns anys més tard, el 1957, va ser un dels sis països que va firmar a Roma el Tractat de Fundació de la Comunitat Econòmica Europea, precedent de l’actual Unió Europea. Pel que fa a les aliances militars, el 1955 ja havia ingressat a l’OTAN.

L’evolució de la RFA va ser ràpida. Sota la influència del Pla Marshall aviat va produir-se una ràpida acceleració econòmica, que seria conegut com el “miracle alemany”. La RFA es considerava hereva de l’antic Imperi Alemany i, en conseqüència, va acceptar les seves responsabilitats en la II Guerra Mundial i el Genocidi, amb acords amb Israel (1952) per a les reparacions del genocidi, mentre que reconeixia la seva responsabilitat davant les víctimes de l’Holocaust. Van esdevenir dates socialment importants la victòria de la selecció nacional al Mundial de Futbol del 1954, i el retorn dels últims presoners de guerra de la URSS el 195681.

Durant els anys seixanta, la RFA va estar marcada, primer, per l’entrada massiva de fugitius provinents de la RDA, i després per la construcció del mur de Berlín el 1961. Paral·lelament, anà millorant les relacions amb els seus veïns, signant el Tractat Germano-Francès d’Amistat. La visita de del President dels Estats Units Kennedy va ser

80

Amerikanisches Außenministerium. Deutschland Docoukumente, arxiu oral [http://www.deutschlanddokumente.de/].

81

Deutschland. Foro de política, cultura y economía, núm. 2, 2009. Número monogràfic sobre “20 años de la caída del muro. 60 años de la República federal de Alemania”, pàg. 6.

un fet fonamental, quan va pronunciar el famós discurs en que demanava a la RDA que enderroqués el Mur. Tres anys després, el 1966, la RFA va estar governada per una “gran coalició” dels partits CDU/CSU (Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya) i SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya). L’octubre del 1969 va ser elegit, per primera vegada, un polític del SPD com a Canceller Federal d’Alemanya, Willy Brandt, que va portar a terme nombroses reformes, des de l’ampliació de la seguretat social a la millora de l’educació. El mateix nou president va protagonitzar un important acte al principi de la dècada dels setanta, el 7 de desembre de 1970; Willy Brandt es va agenollar davant del monument a la memòria de les víctimes del Gueto de Varsòvia; ho va fer com a símbol del desig de reunificació que tenien els alemanys occidentals. El mateix dia, el canceller va firmar el Tractat Germano-Polac; amb aquest i d’altres acords, la RFA volia establir la base de noves relacions pacífiques amb d’altres Estats.

La RFA va viure un gran desenvolupament social amb l’auge dels moviments progressistes. Per una paradoxa de la història, o potser com a resultat d’aquesta, va passar de ser l’estat del totalitarisme a un dels estats més progressistes del món, amb una forta importància dels moviments socials. A partir del 1965 van començar a sorgir moviments de protesta de la joventut alemanya occidental; així es van començar a difondre idees feministes i de llibertat sexual, entre d’altres, cosa que va donar una imatge més liberal a la RFA. Aquest moviment va transformar profundament la societat alemanya i des de llavors l’ecologisme, el moviment antinuclear, els verds, els moviments pacifistes, o l’objecció de consciència van ser identificats amb la RFA82.

Un altre element important de l’evolució de la RFA va ser el de les relacions amb la RDA. Durant el març de 1970 ja s’havia celebrat la primera cimera germano- germana a la que es reuniren Brandt i el president del Consell de la RDA, Willi Stoph. El 1971, Willy Brandt rep el premi Nobel de la pau per la seva política d’entesa amb Europa oriental. Després de firmar alguns tractats, la RDA i la RFA començaren a establir millors relacions entre sí i, gràcies a això, els dos Estats entren a formar part de l’ONU el 1973. Tot i i això, el 1974 Willy Brandt va haver de dimitir per la descoberta d’un espia de la RDA dins de les seves “persones de confiança”, sent succeït per Helmut Schmidt.

Des del 1973, però, el país és marcat per una greu crisi del petroli. Tot i la pau exterior durant la dècada dels setanta, a l’interior de la RFA hi regnava una por col·lectiva a causa de les amenaces contínues dels terroristes la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig), que van acabar el 1977. Finalment, però, acaba passant el que ni l’Est ni l’Oest s’imaginaven; cau el Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, i ho fa davant la pressió de la pròpia població de la RDA, i no a partir de tractes i acords amb la RFA. Tot i això, la unificació va fer-se mitjançant una absorció de la RDA per part de la seva veïna RFA, el 1990, amb un ràpid procés impulsat pel Canceller Helmut Khol, de la CDU qui, en les primeres eleccions unificades en resultà també guanyador. A partir d’aquí s’iniciava un nou procés i una nova situació, marcat per les conseqüències econòmiques de la unitat i la reconstrucció de l’est d’Alemanya. Igualar les diferències polítiques, socials i econòmiques sorgides després de quaranta anys de divisió va ser tot un repte social i financer pel govern alemany83.

Com estava organitzada la RFA? De fet hauríem de dir millor com està organitzada, perquè el model de la RFA s’ha estès a tota Alemanya. La Llei Bàsica incorporava algunes parts importants de la Constitució feta el 1919 però se’n diferenciava en molts aspectes. La Llei Bàsica reconeixia els drets individuals i col·lectius de tots els habitants d’Alemanya occidental dins d’un model basat en la democràcia, l’Estat de dret, l’Estat federal i l’Estat social; també concedia asil a qualsevol persona perseguida per motius polítics. Així mateix, considerava la possibilitat de denegar la llibertat d’expressió i organització a elements antidemocràtics i permetia a l’autoritat pública de limitar-los les activitats i, fins i tot, prohibir-les. També prohibia els símbols, publicacions i propaganda neonazis84. La llei electoral promulgada l’any 1953 assegurava el pluripartidisme, i buscava frenar l’excessiva proliferació i desintegració de partits. També donava suport al sistema electoral alemany, que consistia en que cada elector del país tenia dos vots, el primer per al candidat local, i el segon és per una llista del partit presentada a l’Estat federal corresponent; així, la meitat dels escons del Parlament eren ocupats pels candidats elegits directament del poble i l’altra meitat era omplerta amb els membres de la llista de manera proporcional als vots obtinguts.

83

Deutschland, 2009, op. cit., pàg. 14; Janué i Miret, M., 2003, op. cit., pàg. 38.

Establia un model de control parlamentari del poder: així, és el Parlament Federal (Bundestag) qui nomena el cap de govern o canceller (Bundeskanzler). El president de la federació (Bundespräsident), figura de representació, era elegit per l’Assemblea Federal (Bundesversammlung), constituïda per diputats i delegats dels parlaments federals (Landtage). El Parlament té poder per censurar el canceller i forçar- ne la destitució sempre que proposi un cap de govern alternatiu per majoria. La Llei Bàsica també proposava una descentralització del poder; així, per exemple, els Estats federals tenen responsabilitat única en àrees com la cultura, l’ordre públic, l’educació i la formació en general, els mitjans de comunicació i els transports, i la política econòmica regional. Un dels principals objectius de la Llei Bàsica del 1949 va ser, des del primer dia, assolir la unitat d’Alemanya per mitjans pacífics. El destí va fer que aquesta previsió, que en el seu moment només tenia un caràcter de principis sense possibilitats legals, fes possible la reunificació, quaranta anys després.